QUI SOM

Lluís Hernández (1995). Sóc un mallorquí de Palma que vol acabar el grau de Comunicació i Periodisme Audiovisuals cursat a Lleida. D’estudiar no voldria pas deixar-ho mai. Ara mateix visc un Erasmus on he pogut i m’han deixat anar, a Leiria (Portugal), perquè m’agrada viatjar, conèixer noves cultures i, per damunt de tot, em persegueix la inestabilitat de no saber on plantar el meu futur pròxim. És per això que també em vaig perdre per Leeds (Angltaerra), i vaig fer quatre voltes per Madrid.
Crec que el meu interès pel periodisme ve per culpa de moltes hores, normalment amb el meu pare, escoltant la ràdio. Em ve al cap els matins d’escola escoltant aquesta sintonia a la cuina amb don Luis del Olmo. Després, els caps de setmana, amb en Paco González i en Pepe Domingo Castaño a Carrusel Deportivo. També, i lligat amb l’últim, gràcies al gust per l’esport, sobretot al futbol, em vaig adonar un dia que em fixava més en com es comunicava i s’informava sobre un partit de lliga del Mallorca o del Barça que no pas de l’anàlisi purament del joc. Després va venir la lectura i l’escriptura, escrivint d’allò que simpatitzava (https://www.futbolmallorca.com/author/lhernandez/).

Si penso amb la professió de periodista, i podem incloure la vida en general, vaig néixer segur en una època equivocada. M’imagino en una redacció d’un diari en una atmosfera com a Fleet Street, o en un estudi de ràdio sense càmeres que no semblin programes de televisió. Encara fins avui, quan puc, compro moltes vegades el diari en paper amb vergonya per la raresa en què s’ha convertit fer-ho, i més a la meva edat, amb el defecte o la virtut de guardar recopilant diaris i notícies en paper deixant un rastre de prensa escrita per casa amb l’entusiasme que li fa a la meva mare.

Llegir profunditzant és una rutina diària, però escriure és una altra cosa. Un moment individual i solitari en el qual no saps ben bé si a un li costa o és que hi té molt de respecte. Deia Thomas Mann (no sé qui era fins que una persona que no recordo el va citar), que “l’escriptor és aquell al que escriure li resulta més difícil que al altres”. Unes paraules que reflecteixen un poc la meva sensació d’obstacle a l’hora d’expressar les idees en un full. D’aquí a tenir un blog amb herbes passant la màquina tallagespa de tant en tant (https://fevernovablog.wordpress.com/). Ara serà l’intent d’escriure compartint idees amb Teresa Escrivà. Diuen que la unió fa la força.

Teresa Escrivà (1999). Vinc d’un xicotet poble al nord del País Valencià, Morella. Tot i que sempre he estudiat coses d’àmbit científic, el que realment m’agrada són les lletres; és per això que estic estudiant el Grau de Comunicació i Periodisme Audiovisuals a Lleida. Vaig arribar de manera inesperada, i després d’un any vivint ací, no crec que trobara cap millor lloc (i sobretot, millor gent per compartir-ho) que on estic ara per a viure la «vida universitària».

Va ser gràcies a la meua mare que em vaig adonar que quan més aprenem, més ignorants ens donem conte que som. És per això que l’aprenentage, de qualsevol temàtica, sempre està present en la meua vida, tot i que la política i els temes socials són pels que més m’interesse. Per aconseguir aprendre és essencial saber escoltar, cosa que poc a poc vaig millorant, ja que el que a mi més m’agrada és parlar. Tot i això, fa uns anys vaig començar a escriure; per una part va ser pel gust de poder-me llegir i intentar entendre’m, però sobretot, i en això coincidisc molt amb la Montserrat Roig en Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escric per necessitat. És per això, que l’any passat, després de que el meu pare insistira moltes vegades, em vaig decidir i vaig obrir el meu propi blog (http://cendraensalivada.blogspot.com), on de tant en tant done a conèixer la meua forma de vore i (intentar) entendre la vida.

La meua visió del periodisme no és a nivell d’un «degree» que diria la gent de parla anglesa, sinó, d’una «career»; és a dir, com una trajectòria professional de la vida, mitjançant has d’informar-te per poder informar, i, si més no, aconseguir anar endavant. Per a mi és un ofici essencial, perquè només sabent podem aprendre’n més.

Per tant, llegir, escriure i parlar són les meues constants, encara que conèixer, divertir-me i pensar (a voltes fins i tot massa), sempre hi van lligades.

Sempre m’han dit que tinc unes idees molt clares envers el meu futur i la societat en què vivim, i és per això que estic aprenent a dubtar d’elles i de tot en general, ja que crec que és la millor manera de ser crítica en una mateixa i en el què l’envolta.

El David Fernàndez escrivia, en un article al Diari Ara titulat No passaranuna frase per destacar: “el món on caben tots els móns menys els que neguen els dels altres”. Aquest és el món que jo vull aconseguir, on totes i tots hi capiguem sense prejudicis amb els altres. És per aquesta raó, en la que fermament hi crec, que no pararé fins aconseguir-ho, i com que amb equip tot és més i millor, m’he aliat amb el Lluís Hernández, qui m’ajuda a tindre els peus al terra i de qui n’és impossible no aprendre’n constantment. Junts anem lluitar per poder posar el nostre granet d’arena, i ho farem amb la nostra millor arma, la paraula.

www.000webhost.com